Tot alpinista o muntanyenc sap que a la muntanya l'única cosa que mana és ella mateixa i quan s'encapritxa no hi existeix cap força superior que la pugui vèncer. Malhauradament, els alpinistes de l'Entitat que estaven als peus del Cho Oyu esperant el millor moment per coronar-lo, van provar de primera mà els deliris de grandesa d'aquest 8210 de l'Himàlaia.
Després de seguir correctament tots els passos d'aclimatació i de muntatge de camps i d'aguantar amb paciència un monzó que no volia acabar de marxar, decidiren que a principis d'octubre seria el moment ideal per a provar de fer cim. Així ens ho relata en Ton Massagué notablement efectat i cansat ja a punt de tornar a casa:
"el dia 4 d'octubre vam arribar al camp 3 després de sortir a les 12 del migdia del camp 2, quines hores no? direu, i és que vam ajudar en el rescat d'un alpinista de Burgos i això ens va endarrerir en la sortida. Gairebé ens fa desistir de l'atac al cim si no arribem a trobar un grup de gent que el va ajudar a baixar un tram. Tot i això tirem endavant la pujada al cap 3 tot i ser massa tard.
A les cinc de la tarda teníem el camp muntat i estàvem fent el sopar a 7600 metres en una posta de sol himalayenca espectacular i on no corria ni un bri de vent. Animats.
Ens vam disposar per estirar-nos unes hores i sortir entre les tres i les quatre de la matinada per fer els 600 metres de desnivell fins al cim. Jo estava molt cansat però estava disposat a fer l'esforç encantat, en Ferran tenia més forces però ja havíem decidit que ho intentaríem plegats. Les condicions de la muntanya impecables, era qüestió de posar-hi hores i res més.
Però a les 10 de la nit va començar un vent espantós, la tenda s'enfonsava, entrava neu per tot arreu i dins la tenda estàvem a -20ºC, es van gelar els termos! Fondre neu era un suplici, menjar o beure impossible, una nit molt dura però que amb en Ferran vam aguantar amb l'esperança que el vent afluixés.
A les quatre, l'hora de sortir, no podem. Les sis, les set, les vuit, ara el vent era el més fort de tota la nit. Les nou i ja ens toca el sol, decidim sortir i tirar avall amb la resignació d'haver-ho tingut molt i molt aprop, una llàstima però la muntanya ha estat molt dura amb nosaltres.
De baixada desmuntem els tres camps d'una tacada i arribem al base animicament enfonsats, una setmana de bon temps i enganxem el dia amb més vent possible.
Quina mala sort! Després ja no ens queden forces per tornar-ho a intentar."
Ara els nostres alpinistes ja estan de tornada a casa i els esperem amb els braços oberts.
