En Xevi Jové ens envia aquesta crònica des de la secció d'espeleologia.

 INTEGRAL CUETO-COVENTOSA,
-853m, 7 km de galeries

Arredondo, Cantabria.

2, 3, 4, 5  novembre 2011
Ramon Sallent, Ricard Magnet, Xavier Jové, Santi Pocino


     Descoberta i explorada des de bon principi per espeleòlegs francesos, la Cueto-Coventosa és una de les grans clàssiques de l’espeleologia a la península Ibèrica. El sector de Coventosa  és inspeccionat  a  partir 1954 mentre que l’exploració de l’avenc de Cueto es desenvolupa a partir de 1966 quan els pastors de Buzuluceva ensenyen l’entrada a Gérard Juhué. Caldran 13 anys de recerques i prospeccions perquè el 1979 s’aconsegueixi unir tot el sistema. La complexa trama de galeries encara guarda avui varis conductes per investigar i resseguir tal com demostra l’enllaç tot just fa dos anys de la torca de la Garma de Buzebron amb Coventosa. Tot aquest sistema s’ha desenvolupat a l’interior del calcari Pic Lavalle de 1200 metres, dominant la vall d’Ason.
      
          Netejada de residuos (centenars de metres de corda, plàstics, carbur...) i reequipada amb anclatges inoxidables l’any 2010, la realització d’aquesta integral presenta variats obstacles. Tècnicament el gran desafiament és la resolució del pou Juhué, al que afegirem el desgast físic de 7 kilòmetres de galeries amb constants pujades i baixades. En el recorregut trobarem una mica de tot: gateres, pous diversos, passamans, tarteres, esfondraments, passos en oposició, grans sales, una tirolina i la traca final, el riu subterrani de Coventosa i els tres llacs.
      Amb el nou equipament, la balització de la ruta amb reflectants i la instal·lació de cordes fixes per tal de remuntar en cas de rescat, la travessa potser ha perdut part de l’aventura. No obstant continua essent un repte important marcat per uns temps de ruta que faciment superarà les 20 hores. Nosaltres en vem trigar 25 amb dues aturades per menjar, els canvis de roba a l’entrada i sortida del curs fluvial i alguns dubtes puntuals en la recerca de l’itinerari.

      Abans d’iniciar la travessa és recomenable veure el cabal d’aigua que surt per la boca de la cova Cuvera, el desguàs de tot el sistema de Coventosa. Si raja massa, millor serà deixar-ho córrer ja que un elevat cabal del riu subterrani podria impedir l’escapatòria per la sortida de Coventosa. També cal assegurar-se de tenir una corda per eixir en el darrer pou, un ressalt en pujada de 10 metres. Queda per fer l’elecció d’entrar el dia abans i remontar fins les llacs i deixar bots pneumàtics o realitzar de cop la travessa duent el neoprè.

      Per accedir a l’entrada a l’avenc de Cueto, tenim dues opcions  des de Socueva o des de Bustablado. En tot cas, sempre anirem a petar al PR que sortejant el rascler i les dolines, passat un bosquet de faigs, 10 metres sota del mateix corriol ens planta a la petita boca de Cueto. La dicreta cavitat que s’obre entre l’herbei, no fa preveure la cavorca que s’oculta sota els nostres peus. Per un curt passadís, s’accedeix a la capçalera del descomunal pou Juhué, de 302 metres! Tant bon punt la corda llisca pel davallador de seguretat, l’abisme ens engoleix. De planta tubular, i un diàmetre de varis metres la percepció de la buidor és aclaparadora. S’agraeix que la llum del carburer no aconsegueixi il·luminar tota la profunditat del pou. Calen un total de 8 ràpels, amb 5 reunions penjades per resoldre el passatge. Cada recuperació de corda, executada amb totes les precaucions perquè no s’esmunyi i no ens impacti al damunt, va seguida d’una seca fuetejada que ressona per la cavitat: zzzzag!

       La finalització d’aquest pas, ens deixa a punt per seguir amb una successió de pous estrets i recargolats que s’enfonsen 280 metres més. A les acaballes, en un punt amb intensos degotalls trobem un caracerísitic bloc inestable, que està subjectat amb cordes per evitar que basculi i obstrueixi el pas. Des de la recent neteja, tots aquests ràpels de Cueto estan per instal·lar. El darrer d’ells, que esdevé volat, és el senyal inequívoc que som a les galeries fòssils de Cueto. És ¼ de 9 del vespre. Unes sales inmenses (sala de les 11 hores, sala del Chicarron) plenes de runam i tarteres, prenen el relleu en la ruta. És un paratge on resultaria fàcil desorientar-se si no fos pels relectants instalats. El recorregut és força monòton fins aconseguir el paratge de l’Oasi, uns degotalls que cauen del sostre i permeten omplir cantimplores. Un hora més de camí per grans galeries i enderrocs ens deixen al pou de la navidad. A partir d’aquí accedim a la tortuosa xarxa intermitja: una varietat d’obstacles a superar amb alguns passatges estrets. Passada la sala blanca, caraceritzada per la presència d’elements minerals d’aquest color recobrint les parets, es discorre per un  angost conducte que obliga a ajupir-se i estirar-se per progressar Precisament en aquest tram, un defectuós funcionament en el carburer del Santi omple de fum i pudor de plàstic cremat el conducte, per alegria i joia dels companys que apaguen rapidament la flama per oxigenar l’ambient.
      La primera part d’aquest sector finalitza al  pou de la Unión, un esbornac cilídric que sembla enfonsar-se al centre de la terra. Per evitar-lo, es volta completament amb un passamà molt aeri, que presenta en el seu darrer tram la corda esfilagarsada, segada per la roca. La seva visió posa els pèls de punta, ja que no és possible adonarse’n fins que ja resulta massa tard en cas de trencament. El lloc amb una mini cascada, es oportú per una nova pausa i menjar quelcom no sabem si per sopar o per esmorzar o… és un quart de tres de la nit. Ja fa hores que som a la fosca i la noció del temps s’ha esvaït difuminant-se en la manca de referències. En Santi canviant el carburer i el pas de l’aigua, torna a tenir petits problemes de manera que explosiona el dipòsit! Definitivament millor que es passi a la tecnologia dels leds.

      Per una curta escalada  accedim a la segona part del sector intermig, una zona de nou escanyada on a voltes cal progressar a bocaterrosa, som a la galeria de les petites angleses. Grimpades i desgrimpades constants i passamans per evitar esfondraments que s’obren als nostres peus, destaquen en aquest sector. Així arribem al pou Josiane, un tub que perfora la galeria i s’enfonsa a la profunditat, més enllà el conducte es va estrenyent fins que arguïm ser a la diaclassa, una clivella de 90 metres de llargada. La progressió amb les motxilles ben carregades resulta escrú. Tal com remarca la ressenya, mitjançant un ràpel de 6 metres  arribem “per fí!” a la sala de la turbina,  i gaudim efímerament d’una mica d’espai. Ben aviat ens entaforem de nou en un estrenyiment per accedir a l’anomenat agujero soplador. Nom eloqüent, és un bufador de 17 metres que per la seva estretor es pot arribar a davallar sense corda i que permet l’enllaç amb el sistema de Coventosa. La fisura desemboca en un àmpli passadís que exemplifica el que trobarem a partir d’ara. Unes galeries de grans dimensions per accedir al curs actiu del riu subterrani. Previ pas d’una tirolina per superar una marmita amb aterratge a una platgeta, arriba l’hora de canviar-se i posar-se els neoprens: espera el primer llac. L’aigua es realment freda. Dels tres llacs, el primer és el més profund i el que obliga a nedar més estona. Després seguim per la llera del riu, que improvitza un itinerari fantasiós, amb alguna gleria-afluent i sobretot l’alçada colossal de les parets a partir del paratge conegut com a gran cañón. Seguim endavant i continua  l’admiració per les dimensions enormes d’aquest món subterrani, la bòveda que tanca la sala resulta impossible d’observar per la seva enorme alçada. Aigües avall accedim a l’indret dels gours (gorgs) i després d’evitat-ne uns quants, l’itinerari abandona definitivament el curs del riu el qual segueix cap a la sortida sifonada de La Cubera. Nosaltres hem de remuntar, ajudats per corda, una paret d’uns 6 metres i accedir a un passamà amb cable d’acer cap la galeria del bivac. En tot aquest sector, molt més frequentat, es pot deduir el trajecte per la roca pulida i les petjades. Ja només cal pujar cap al sotre de la sala del declive per buscar la gatera que ens porti a l’enllaç amb les escaletes que ens permeten sortir fins a la boca de la cova de Coventosa. És la 1 del migdia quan sortim, caminant mitja hora més per una bucòlica vall aconseguim l’hostal d’Ason on ens recuperarem d’aquesta exigent travessa.