Pel dissabte 25 de juliol, en Fermí havia proposat una nova sortida del SAM; l’objectiu era assolir els pics del Freser: Bastiments, el pic del Freser i el pic de l’Infern, fent una volta circular molt bonica sortint des de Vallter 2000.
En principi havíem quedat per sortir a les sis del matí i poder fer la caminada sense la calor tan forta d’aquests darrers dies, però les previsions d’última hora deien que a primera hora de la tarda hi hauria tempestes i, amb molta prudència, es va decidir sortir una miqueta abans. De manera que ens vam trobar ben puntuals a tres quarts de sis del matí a Can Pamplona i ja vam enfilar amb els cotxes cap a Vallter. Un cop fet el recompte, érem dotze de colla aquest dissabte i, abans de les vuit del matí, vam començar a caminar.
De bon començament, una bona pujada ben dreta fins al coll de la Geganta. A mitja pujada vam trobar una font d’aigua fresca, amb un raig generós, i tot l’entorn florit amb la bonica i de tots coneguda, però tòxica, tora blava. Aquesta primera pujada la vam fer nosaltres sols, tot i que l’aparcament de Vallter estava pleníssim de cotxes ja a aquella hora primerenca del matí. Una vegada arribats al coll de la Geganta, vam topar amb la gentada que pujava a Bastiments.
La creu de Bastiments era plena de gent i nosaltres vam continuar tot dret fins al cim i allà sí que vam fer un petit descanset, una mica apartats de la gentada.
A la pujada havíem vist una columna de fum cap al cantó francès i, amb molta prudència, el nostre guia va trucar al 112 per alertar-ne, perquè no es veia que hi volés cap helicòpter per extingir el foc. Un cop feta la gestió i assegurat que els bombers ja s’ocupaven del foc, vam estar allà dalt, al cim de Bastiments, gaudint de les boniques vistes i fent la foto de grup.
Tot seguit vam continuar la ruta carenejant, amb una forta baixada exposada a banda i banda i ben ventada cap al coll, i d’allà una altra vegada amunt, amb una grimpada final per arribar al pic del Freser. I a partir d’allà sí que ja vam poder caminar amb molta més solitud. Després, un altre cop baixada forta i un altre cop una grimpada per arribar fins al pic de l’Infern.
Del pic de l’Infern vam gaudir de boniques vistes dels estanys de Carançà, on vam veure que un helicòpter dels bombers carregava aigua.
Tota la carena era molt ventada i ja començàvem a veure núvols que anaven creixent ben de pressa. De manera que vam aturar-nos poc i vam tirar cap avall, cap a la cabana de Tirapits, sense arribar-hi perquè vam tallar baixant per un prat herbat i molt vertical.
Ara vèiem tota la Coma del Freser i travessàvem corriols d’aigua i, al final de tot, teníem la vall on hi ha el refugi de Coma de Vaca. Aquest tram el vam fer sols, gaudint de la bellesa del paisatge immens. Però no ens volíem encantar perquè anàvem veient els núvols que creixien i volíem ser a aixopluc abans que arribessin els llamps.
Quan vam arribar al coll de la Marrana vam començar a baixar també en direcció a Vallter, amb la idea que, si els núvols ens concedien una mica de treva, pararíem a dinar a l’antic refugi de Vallter, ben bé al naixement del Ter, a Ull de Ter. I efectivament, quan vam ser a Ull de Ter, ens vam asseure i vam dinar a una hora bona i, després de dinar, encara vam tenir temps de descansar una miqueta i tot seguit ja baixar cap als cotxes. Vam arribar bé als cotxes, amb temps per fer un beure a la cafeteria, riure amb els companys i comentar amb la colla els bonics moments de la jornada. La tempesta no havia arribat i nosaltres estàvem satisfets de com havíem gaudit del dia.
Una sortida molt maca, amb molt bona companyia i força exigent. I ara ja esperant retrobar-nos a la propera, que segurament serà al setembre, perquè a l’agost normalment no se’n fa. Moltes gràcies a l’organització i a tota la colla.
