Aprofitant la diada, hem fet una sortida de tres dies al Pirineu aragonès, amb el refugi dels Ibones de Bachimaña com a centre de les activitats.
Sortim puntuals el divendres a les 8 del matí de Can Pamplona cap als banys de Panticosa, on, hi arribem abans de la una, després de la parada feta per esmorzar a Lleida. Iniciem la caminada seguint el GR11 en direcció Bujaruelo, i ens desviem cap a l’esquerra seguint una variant que puja cap al refugi de Bachimaña, passant per l’ibon de Lumiacha i el barranc de Labaza.
El primer tram puja per una pineda de pi negre, que es va obrint a mida que guanyem alçada. Fa un dia esplèndid, amb un aire fresc que alleugereix la calor del sol radiant. Parem a dinar en un replà ombrívol, abans de continuar pel camí més planer que va flanquejant la muntanya fins al barranc de Labaza. Des d’allà enfilerm el camí que s’enfila amunt fins a l’ibon de Coanga (2.300 m), un petit estany, en un racó insòlit, sota la Peña deros Yuans. Aquí, aprofitem per reposar i fer una breu migdiada al costat del llac d’aigües tranquil·les i sota un cel amb uns núvols blancs de formes curioses.
Des d’aquí ja tot es baixada i en poc més de mitja hora arribem al refugi dels Ibones de Bachimaña (2.197 m). És un refugi gran i còmode, amb habitacions amples i bany, que ens permet descansar, gaudir i contemplar el paisatge. Al vespre, després d’un bon sopar, amb lluna nova i un cel completament net, sortim a contemplar les estrelles. La Via Làctia i diverses constel·lacions es veuen amb una claredat espectacular. Les nits estrellades són, sens dubte, un dels grans atractius de dormir en refugis situats per sobre dels 2.000 metres.
El dissabte, després d’un esmorzar complet, iniciem una jornada tranquil·la per conèixer el circ de Bramatuero, una zona remota i molt poc freqüentada. Voregem l’ibon de Bachimaña Superior fins a la cabana de Bramatuero, des d’on tenim bones vistes dels pics de l’Infierno i del coll de l’Infierno. El camí travessa prats, zones pedregoses i alguns trams més delicats, així com zones entollades amb catifes d’esfagnes i altres molses.
Continuem el camí cap a l’est per endinsar-nos al circ de Bramatuero. Arribem a l’ibon de Bramatuero Baix, que voregem per un camí de bon fer, passant per zones de roca, de prats i de molleres, algunes amb cotoneres, planta amb uns bonics i vistosos plomalls blancs que onegen amb el vent. A la capçalera del l’estany travessem el riu que baixa de l’ibon Superior saltant per boniques cascades i pugem amunt pel camí pedregós fins al refugi de Bramatuero, situat al costat de la presa de l’ibon Alt de Bramatuero. Fem aturada per dinar en un replà de roca sobre el llac, contemplant els pics Arratilles i Neveras que tanquen el circ. És una vall tancada, molt tranquil·la i solitària, encerclada de cims pedregosos i amb uns ibons preciosos.
Tornem pel mateix camí de pujada fins l’ibon de Bahimaña Superior, gaudint plenament de les magnífiques vistes de la vall, dels estanys i dels pics i el coll del Infierno al fons. Continuem pel camí que voreja l’ibon de Bachimaña pel nord, travessant una zona d’herbassar amb tora blava, fins a trobar el transitat GR11, per on continuem de baixada fins arribar al refugi.
Ha sigut un dia tranquil, que hem gaudit dels paisatges d’un zona molt bonica i solitària, amb estanys, rierols, cascades d’aigua, molleres, prats, i roquissars. Hem arribat al refugi cansats però molt satisfets i una bona dutxa i un bon sopar són la millor recompensa.
El diumenge ha estat la jornada més exigent: uns 1.200 m de desnivell positiu i uns 1.600 m de negatiu, però amb la satisfacció d’haver fet el Garmo Negro (3.066 m). Matinem, i a dos quarts de set sortim del refugi amb els frontals. Seguim un tram de baixada del GR11 fins agafar un corriol lateral marcat amb fites, que flanqueja pel fort pendent i continua pujant cap als ibons deros Arnales. Quan hi arribem comença a sortir el sol i les muntanyes es reflecteixen en les aigües tranquil·les de l‘estany. Continuem pel camí ben fitat que va baixant fins enllaçar amb el camí més transitat que puja dels Banys de Panticosa pel barranc de Pondiellos. A partir d’aquí iniciem una llarga pujada, per terreny pedregós, amb un flanqueig que passa per sota l’Agulla de Pondiellos i el Garmo Negro, fins enfilar la pujada amb fort pendent, sobre terreny molt descompost i tarterós per arribar al coll d’Argualas.
Des del coll, es decideix canviar l’objectiu inicial de l’Algas pel Garmo Negro. Seguim fins la carena i continuem per la cresta rocosa, fàcil i de bon fer, fins al cim (3.066m), on hi arribem després de caminar unes quatre hores. El dia és esplèndid i les vistes són espectaculars: des del Midi d’Ossau, fins al Vignamale i el Mont Perdut, i els Infiernos, Balaitús i Anayet més propers. Les vistes, els paisatges, la calma i la llibertat que se sent a dalt del cim compensa tot l’esforç fet per arribar-hi.
Després d’una merescuda pausa al cim (durant la pujada hem fet molt poques o gairebé cap parada), iniciem la llarga baixada fins als banys de Panticosa. Són uns 1.400 m de desnivell que fem baixant pel mateix camí de pujada fins a la bifurcació dels ibones d’Argualas i continuant el camí avall, amb el tram final travessant el bosc fent ziga-zagues, fins a baix el pla dels banys de Panticosa, on hi arribem després d’unes tres hores de descens. Dinem al refugi de la casa de Piedra abans d’empendre el retorn cap a Vic. Tornem a casa ben satisfets, molts contents i carregats de l’energia positiva que ens donen les muntanyes.
Han estat tres dies magnífics, en plena natura, amb molt bona companyia, on hem gaudit intensament del paisatge de l’alta muntanya: estanys, tarteres, blocs de pedra, rierols i cascades d’aigua, prats alpins, molleres, matollars de neret i de nabiu, boscos de pi negre, i algun isard, i marmotes. I, a més, la majoria hem afegit un nou tresmil a la llista dels cims assolits.
Gracies Fermí per tota l’organització i el guiatge de la sortida i gràcies a tots per la bona companyia! Fins a la propera!
