“Tot just baixàvem de fer el primer dipòsit a Camp 1 quan la noticia ens va sacsejar. Una allau havia escombrat la part superior de l’aresta. El despreniment havia enxampat la cordada que obria via i temporada. Un ferit i un desaparegut finalment donat per mort. No hi comptàvem. La via era tinguda per segura i això ho qüestionava del tot. El gran tall generat s’alçava amenaçant sobre la ruta d’accés al cim. Quedava una setmana pel nostre torn. S’estabilitzarien les plaques de vent a 6800m o continuarien sent un parany? Durant les 6 nits que havien de venir, al tancar el cremallera del sac, una remor d’incertesa ens rondaria el cap.”
La tardor de 2016, un total de 5 expedicions vam coincidir en un moment o altre al camp base del Himlung: 2 alemanyes, 1 suïssa, 1 austríaca i 1 catalana. Exemple de com han canviat les coses a muntanya, la nostra era la única no comercial.
Feia més d’un any que preparàvem l’expedició ; més o menys amb aquests paràmetres: un set-mil poc freqüentat i d’una dificultat tècnica assequible. En Ferran Navarro, amb una bona pila d’expedicions a l’esquena havia trobat l’objectiu precís. A partir de la seva proposta és configurà l’equip en el graner dels centres excursionistes (CER l’Escala, Unió Excursionista de Vic -ep! secció Forat Negre- Club Excursionista de Gràcia, , SEM Cerdanyola i la UEC Sants), en les amistats forjades en anys i panys de fer muntanya o en les accions anuals de Mountain Wilderness de Catalunya.
Situat al nord del Nepal, per acostar-nos al Himlung resseguim un parell d’etapes comunes del tresc dels Annapurnes. La quantitat de gent, i algunes de les actituds i aptituds observades mostren fins a quin punt l’experiència a muntanya pot quedar banalitzada per l’efecte d’un turisme corrosiu.
Arribats al poble de Koto, es pren la vall de Phoo deixant de banda la vall principal i conseqüentment la pista que la ressegueix i el seu migrat i temerari trànsit de vehicles . D’ara en endavant només hi ha corriols per connectar els petits i isolats pobles. Els tot terreny són substituïts per mules i pòrters. Phoo es troba a dos dies a peu, remuntant una angosta vall que s’allarga una cinquantena de quilòmetres. En el trajecte passarem des de l’ambient humit dels boscos de coníferes monumentals a l’aridesa d’un altiplà magre en tot menys en minerals i immensitat.
Al sojorn del primer dia, al llogarret de Meta, hi ha el trencant que condueix al poble de Naar, enlairat a 4100 metres i on la vida pren una dimensió ancestral. Envoltat de petits conreus, els habitants es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia de subsistència amb un molt incipient sector turístic. Però a Naar el fenomen econòmic del moment, una mena de febre d’or contemporània, s’anomena yarsagumba. Es tracta d’un fong al que s’atribueixen propietats miraculoses i que només es troba entre els 3000 i 5000 metres en algunes pastures de l’Himalaia i pel qual els comerciants/traficants xinesos en paguen de mitjana (atenció!) 20.000 dòlars el quilo. No cal dir que aquest desorbitant preu ha generat no pocs problemes i constitueix un potent agent desestabilitzador d’equilibris socials.
Després del llarg, tortuós i vertiginós camí d’accés, creuar l’adusta porta que significa l’accés al poble de Phoo a 4080 metres produeix un inevitable calfred. S’experimenta la percepció d’arribar a un indret remot i èpic. Es diria que en aquest racó de món l’Edat mitja s’ha allargat fins fa tot just uns decenis. No costa trobar vestigis d’aquest període però els canvis són ràpids i s’albiren molt accelerats als propers anys. Un creixent nombre de lodges amb els rètols en anglès i la presència prou escampada del mòbil certifiquen l’entrada sobtada al segle XXI. La uniformització cultural destruint llegats també arribarà aquí i nosaltres, fatalment, devem esdevenir actors involuntaris amb la nostra sola presència. Queda la satisfacció enganyosa d’haver-ho vist -encara- en un estat força original, tot i admetent la pròxima derrota de les ancestrals formes de vida que s’han perllongat fins als nostres dies.
El Camp Base s’ubica a 4820 metres, en unes pastures que poden oferir el miratge de pensar que som als Pirineus. Les imponents catedrals de gel que encerclen la capçalera de la vall i glacera de Phangry ens recorden que no, que som en una serralada de magnituds i escala descomunals. Un decorat desitjable per si mateix on destaca la piràmide del Nemjung (7140m).
Del Camp Base val la pena destacar, en certa manera per sorprenent, la correcta gestió dels residus: tan per com són recollits, com són separats, com són baixats al poble. El següent pas d’aquest procés ja ens resta desconegut i per tant obert a dubtes. En un país tan deficitari en aquesta matèria com Nepal resulta molt satisfactori constatar la netedat del camp base.
Passades les necessàries jornades d’adaptació, mals de caps més o menys intensos i la tradicional Puja per demanar la protecció divina, ja estem en condicions d’ascendir a camp 1 per deixar un dipòsit de material. El dia de debut cap als camps superiors vindrà marcat per la fatalitat. De bon matí, el cuiner de l’expedició ha de marxar cap avall per un incipient edema, un membre de l’expedició alemanya que progressa uns metres davant nostre es precipita per la morrena de la glacera de Phangry i cau uns 40 metres. Aquests incidents no tindran conseqüències greus però si el tercer. De retorn a camp Base, en Passang, el nostre xerpa d’alçada, informa força desconcertat d’un accident a l’aresta del Himlung. Sembla que hi ha un desaparegut.
Durant hores s’està a l’espera de l’arribada de l’helicòpter que ha sortit de Katmandú (!) per ajudar a la recerca. Unes hores perdudes, potser definitives, potser ja irrellevants. És avançada la tarda quan visualitzem l’aparell remuntar la vall. Per llavors el cel s’ha anat tancant, i les muntanyes resten sota un mantell de núvols. Tot i així l’helicòpter s’enfila amb l’equip de rescat en un intent que resultarà fallit. A la tornada carreguen l’alemany ferit per retornar-lo a Katmandú, per ell s’ha acabat l’expedició. El brunzit del motor s’allunya mentre al camp Base s’escampa un silenci compungit.
Aquell mateix vespre mentre en Migmar, així es deia, qui sap si ja mort o si encara agonitzant a 6800metres, al camp base s’escolten les converses i rialles inconscients de les tertúlies a les diverses tendes-menjador. La vida i la mort conviuen en un barreja que causa una profunda i aclaparadora sensació d’estranyesa.
El camp 1 és una balconada de primer ordre encarada a la cara nord del Gyagi Kang de 7038 mts. Les parets que el solquen són una constant caiguda de seracs, allaus i esllevissades. L’espectacle, vist des de la distància de seguretat per on transitem genera admiració i respecte. La banda sonora fa prendre consciència de la pròpia fragilitat. De reüll ens fixem en els seracs que s’alcen més amunt al nostre vessant. Això sí, d’aparença més pacífica i amb un petit tàlveg que tot fa pensar ens protegeix en cas que decidissin desprendre’s.
En la pujada a Camp 2 apareixen les cordes fixes. L’itinerari busca un contrafort rocós de pedra força descompost, però que permet esquivar el pas per la glacera en un tram molt trencat. Després d’un flanqueig per una vira s’accedeix a un replà de laconca glacial, on les esquerdes, si més no en aparença, són molt menors en nombre.
Aconseguit el Camp 2 per fer dipòsit de material hi coincidim amb l’expedició austríaca, la segona en el calendari, que ens informa seguirà el camí dels suïssos i renunciarà a fer cim per les condicions de la muntanya. De renúncia en renúncia ens arribarà el torn i el pes de la decisió es precipitarà sobre nosaltres: No hi ha ascensions prèvies. S’estabilitzarà la neu de la part superior per quan arribi el nostre dia? Les possibilitats d’intentar cim passen per unes tardes assolellades que incideixin a l’aresta tot transformant i compactat la neu.
En els dies transcorreguts entre la primera visita a Camp 2 i el nostre retorn ja a punt per enfilar amunt, mica en mica la balança s’ha anat decantant. Les nostres opcions han disminuït inexorablement al pas de cada nit. Puntualment i persistent, una nova nevada emblanquinava els camps superiors totes les nits. Les acaballes del monsó no han seguit el seu patró habitual i han continuat acumulant més i més neu no transformada. Dels 6000 metres en amunt,més o menys no s’ha produït fusió. Tot i així, queda una darrera provatura. Els xerpes de les tres expedicions que restem amb intenció de fer cim s’ho han amanit per crear un equip mixt que el dia abans pugi a inspeccionar l’itinerari fins on sigui possible.
Quan a primera hora de la tarda del 4 d’octubre accedim per segon cop a Camp 2, el cel és tapat tot i que no impedeix disposar de certa visibilitat. Ens trobem la sorpresa que tot i haver-lo deixat mig soterrat a la neu, els corbs i les gralles han assaltat el nostre dipòsit de menjar i han fet net. Cal recollir els plàstics i embolcalls trencats escampats sobre la neu. Així passem al tarda fins que detectem l’equip de xerpes retornant poc a poc des del coll. Quan finalment arriben a camp 2, les seves cares esgotades ho diuen tot. Més enllà del risc d’allaus que no ha disminuït, han topat amb una neu fonda que implica un desgast físic descomunal i impedeix muntar cordes fixes per oferir certa seguretat en els passos exposats. S’han difuminat les remotes possibilitats que restaven.
És així, per assentiment generalitzat, com la decisió ressola pel seu propi pes. No es farà l’intent al Himlung. Sí que optarem, però, el cim que queda a l’esquerra del coll. Un pic sense nom de 6421m. Es troba situat just per sobre on s’ubicava el Camp 3 de l’antiga via normal. Una via que es deixà d’utilitzar fa tot just 2 anys, quan una allau afectà greument el camp 2 i la seva ruta d’accés amb un reguitzell de víctimes.
El dia d’ascensió, és d’agrair, tenim un regal en forma del cel nítid i diàfan, i una temperatura que podríem considerar més que suau. L’ascensió es realitza bé, sota l’escalfor del sol i sobre una amable aresta que ofereix seguretat sempre i quan estiguem amatents a les cornises suspeses sobre el vessant nord. Per davant s’estenen les muntanyes del Tibet, tant properes i tant llunyanes com el mateix Himlung. Mentre reposem al cim el fitem com mai: davant per davant. Mastodòntic, impassible, vessant tones de neu. La seva feixuga aresta de 800metres continuarà esperant la primera ascensió catalana.
Consulta aquí més fotos
