Dissabte 23 de maig la SAM fèiem una nova sortida al Berguedà, aquesta vegada a la serra de Moixeró, situada entre la serra del Cadí i la Tosa d’Alp. Un cop arribats al punt d’inici, a la carretera de Bagà a Coll de Pal, al lloc anomenat pont de Sant Nasari, d’on surt la pista que porta a l’enclavament de Gréixer, a tocar de la boca sud del túnel del Cadí.
És curiós que el túnel que travessa la serra del Moixeró rebi el nom de la serralada contigua, que és la del Cadí, cosa que ens diu molt de la poca cura que es té des de les administracions cap als territoris que han de donar serveis a la capital.
Cap a les 8 del matí ens preparem per començar: no pot faltar la crema solar i l’equipament de ple estiu, doncs les previsions són de temperatures prou altes per ser a finals de maig (en pocs dies hem passat d’una primavera freda, gairebé d’hivern, a una calor més pròpia del mes de juliol). Ho notem només començar a pujar per la pista, on tot i anar per l’ombra i ser d’hora al matí, ja notem una xafogor que ens fa preveure que gastarem molta aigua per hidratar-nos.
Poc abans d’arribar a l’enclavament, una pista marxa recte i pocs metres després ja trobem el senyal que ens fa desviar a la dreta per seguir el camí cap a la Canal de la Serp. Poc abans d’agafar el corriol quedem just sobre Gréixer, on veiem l’església romànica de Sant Andreu i, ben bé a tocar, però uns metres més avall, la immensa C-16 que fa el penúltim revolt abans d’entrar al túnel.
El corriol ens fa enfilar a bon ritme, sense un pendent exagerat; veiem que guanyem metres molt ràpidament, i quan portem una mica més d’una hora comencem la Canal de la Serp, que podria rebre el seu nom per la forma sinuosa que té vista des de la distància, o potser pel camí que la recorre, que contínuament va fent giravolts per guanyar alçada al mig d’una preciosa fageda.
Quedem sorpresos per la rapidesa amb què hem fet els mil metres de desnivell fins al coll del Raset; l’últim tram, per un prat amb més pendent, sí que ens ha fet suar de valent, però mentre hem sigut dins de la canal el camí era prou de bon fer. Descansem una estona abans d’anar fins al cim del Penyes Altes; l’últim tram té algunes senzilles grimpades, que passem sense gaires dificultats. Aquest any el paisatge és ben diferent dels anys anteriors de sequera, doncs la majoria de cims que veiem a l’altra banda de la Cerdanya, Andorra i Capcir encara tenen força neu, i és que aquesta és la raó per la qual ens hem quedat al Prepirineu tot i ser gairebé a l’estiu.
Desfem el camí fins al coll del Raset, parant en una clariana per dinar a l’ombra i evitar així la calor del sol. Seguint les marques del recorregut de Cavalls del Vent arribem fins al coll de Dental, on un ramat de vaques jau tranquil·lament, mentre nosaltres gaudim dels prats verds d’aquesta serralada i les vistes al Pirineu. Al coll decidim baixar pel camí més evident, que és el que porta cap al refugi de Sant Jordi, tot i que no triguem gaire a trobar molts dels pins d’aquesta vessant tombats pels episodis de vent després d’intenses pluges. Algun dels arbres ens costa una mica més de passar que els altres, i fins i tot en un ens perdem una mica desviant-nos cap a una tartera que no porta enlloc; tornem a remuntar i reprenem el camí per on veníem.
Arribats al refugi aprovisionem aigua i xerrem amb algunes de les persones que hi han arribat per passar-hi la nit, i sense perdre massa temps agafem el corriol que ens ha de tornar cap al punt d’inici, no sense abans posar-nos una última dificultat, que és remuntar els 200 metres fins al coll d’Escriu, on notem que les forces ja comencen a ser justetes i ens asseiem una estona per descansar, però no ens podem encantar gaire perquè comença a caure alguna gota.
Ara sí que posem la directa i reprenem la baixada fins a tornar a la carretera on hem deixat els cotxes. Tornem cap a Vic, on alguns encara compartirem un beure per acabar de comentar la jornada.
Fermí
