Inspira’t, emociona’t, vola, viu intensament!
L’Ona Castellsagué és sòcia de l’entitat però també graduada en CAFE i Màster d’EF, guia de mitja muntanya, professora de la UVic, coordinadora Escola Esportiva de l’entitat i entrenadora del grup de curses de l’entitat Lluna Plena.
La del Vallès occidental que resideix a la comarca des de fa més de 10 anys és una apassionada de l’esport i ha participat i guanyat múltiples curses de muntanya. La motiven els reptes, l’ajuden a il·lusionada i sentir-se motivada, més enllà de què arribin o no a bon port.
Enguany la situació personal ( exigent preparació d’oposicions) li demanava més que mai tenir reptes on poder fixar l’objectiu. La situació mundial i la consegüent aturada de tota activitat, i de curses la van deixar sense objectius a curt o a llarg termini.
És aquí quan neix el repte de fer tots els 3000 de Catalunya sense parar.
L’objectiu la motivava, l’il·lusionava, i la no activitat competitiva li permetia ser flexible. El repte li permetria a més fer visible i demostrar que l’esport no només són competicions i curses, sinó projectes personals, on hom crea el projecte, el prepara i el porta a terme: pensa la manera de fer-ho, cuadra la logística de timmings i material, crea els tracks, pensa la millor ruta tenint en compte, per exemple, que les parts més exposades d’alta muntanya no passin de nit, buscar l’equip de suport i acompanyament als trams més complicats, i un llarg etcètera. Tot això requereix una planificació única molt emocionant i que cal pensar molt bé per trobar-te amb els mínims imprevistos que farien complicar molt el repte.
Castellsagué va començar pels 6 tres mils que hi ha a la zona de la Pica d’Estats. L’inici va ser divendres a la tarda amb l’objectiu de minimitzar el perill a la muntanya que hagués suposat fer-ho de nit, i per eviar la calor que hagués suposat fer-ho de dia. Així que després de les 4h 38′ de la zona de la Pica, va encadenar 100km amb bici de muntanya, del pàrquing de la Pica fins a Llavorsí on l’esperava el cotxe d’assistència conduït pel també implacable Xevi. Una parada tècnica per canviar equipació i enfilar cap el Port de la Bonaigua aquest cop amb bici de carretera. A la 1.30 de la matinada Castellsagué arribava a la boca sud del túnel de Vielha.
Aquí s’iniciava la pujada al Mulières, que donat que no té cap pas complicat i anava acompanyada d’en Pol (el seu germà), va considerar prudent i apropiat fer-lo amb frontal.
5 hores més tard, a les 6h 30′ del matí els germans de Granollers retornaren a la furgoneta on els esperava una esperada dormida de 20 minuts.
Després d’un bon esmorzar, i acompanyada de nou pel Pol, iniciaren l’ascens cap al Bessiberri Sud, despréss el Comaloforno i Bessiberri Nord, que té una grimpada final força exposada i del que l’Ona afirma “ja anava molt cansada, agraeixo moltíssim l’acompanyament del Pol sobretot en aquest cim. La mete estava molt inestable, jo estava realment cansada i amb força mal als genolls, em costava fixar la vista i concentrar-me.” Essent aquesta la situació van decidir baixar a Presa de Cavallers on en Xevi els esperava amb la furgoneta on poder menjar bé per refer forces i encarar l’últim cim. Per fer els 4 cims de la zona dels Bessiberris els dos germans van necessitar 7h30′ (que és força més del que estava previst).
Mentre omplien dipòsits una ploguda refrescava el temps, i una hora més tard reiniciaren l’activitat per encarar l’últim cim, Puna Alta de Comalesbienes. En Xevi es va unir als germans fent 1h de pujada. A les 7h de la tarda vam decidir baixar pel refugi del Ventosa i Calvell perquè la baixada és menys tècnica, i ho van trobar més prudent, tot i saber que estaven fent molta volta. La baixada va ser per l’Ona realment llarga, els genolls li feien mal i les cames “li feien figa”, se sentia exhausta, realment buida d’energia i forces, notava una sensació de fatiga exagerada.
Finalment i ja amb frontals van arribar altre cop a Presa de Cavallers on vam arribar al voltant de 3/4 d’11 de la nit on en Xevi ens esperava amb sopar fet!
De tota l’experiència l’Ona destaca que el que és bonic d’aquests projectes personals és haver-los de preparar molt bé perquè no és com les curses que t’ho trobes tot fet; la importància del treball en equip i el suport humà.
“Espero que projectes com aquest serveixin per il·lusionar i motivar a esportistes a seguir entrenant encara que no hi hagi curses ni competicions, que al final el que és important és gaudir de les hores que passem cada dia fent activitat física i esport i trobar plaer en l’esforç, la constància i l’autosuperació!”
